No pot ser! Aquell paio duu la música de "Texas" al mòbil! Mare meva, quants anys han passat? Vint o vint-i-dos...semblava que ens havien de menjar el món !. La Marie i les seves extravagàncies, la ironia del Lutz, l'entusiasme del David i jo al mig intentant xuclar-ho tot. Què s'haurà fet d'ells?
Teniem tantes ganes de fer i refer, ens creiem tan extraordinaris,tan especials! El temps es va encarregar de calmar els ànims i de posar-nos al nostre lloc. La clatellada va ser dura, però ho tornaria a repetir ara mateix !
No pot ser! Aquesta bleda duu la música de "Texas al mòbil!Estic per agafar-li el mòbil i encastar-li al cap! Però què passa? que tothom s'ha posat en contra meva? Tot el día aguantant la mateixa música perquè a la Lali li encanta, comprant tots els CD per fer-la feliç, tragant-me els videoclips més surrealistes enganxat al sofa... i tot perquè després de vuit anys em digui que esta tipa de mi, que sóc un avorrit, que ja no sent res i que se'n va a Londres amb el mitja merda del Joan; Lali, ja te'ls pots confitar els "Texas! i tant de bo t'agafin cagarrines!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
M'ha agradat molt el teu text. El trobo graciós i original. Sobretot el llenguatge que has emprat.
Lidia , un llenguatge fresc i divertit , és reflecteix la joventut i l'inginy de l'escriptora.
Raimunda
Publica un comentari a l'entrada