dimecres, 13 de maig del 2009

dimecres, 15 d’abril del 2009

VEUS INTERIORS

No pot ser! Aquell paio duu la música de "Texas" al mòbil! Mare meva, quants anys han passat? Vint o vint-i-dos...semblava que ens havien de menjar el món !. La Marie i les seves extravagàncies, la ironia del Lutz, l'entusiasme del David i jo al mig intentant xuclar-ho tot. Què s'haurà fet d'ells?
Teniem tantes ganes de fer i refer, ens creiem tan extraordinaris,tan especials! El temps es va encarregar de calmar els ànims i de posar-nos al nostre lloc. La clatellada va ser dura, però ho tornaria a repetir ara mateix !

No pot ser! Aquesta bleda duu la música de "Texas al mòbil!Estic per agafar-li el mòbil i encastar-li al cap! Però què passa? que tothom s'ha posat en contra meva? Tot el día aguantant la mateixa música perquè a la Lali li encanta, comprant tots els CD per fer-la feliç, tragant-me els videoclips més surrealistes enganxat al sofa... i tot perquè després de vuit anys em digui que esta tipa de mi, que sóc un avorrit, que ja no sent res i que se'n va a Londres amb el mitja merda del Joan; Lali, ja te'ls pots confitar els "Texas! i tant de bo t'agafin cagarrines!

dilluns, 30 de març del 2009

El carrer dels malsons

M'he despertat tot entresuat, amb un mal de cap intens. En venen a la memòria imatges inconnexes, llocs estranys, gent que no conec. Ha estat un malson, tinc l'estomac encongit i una sensació d'angoixa inexplicable.
Em dutxo i després d'un cafe, el meu cap comença a aclarir-se. Les visions nocturnes es van lligant.
Recordo que jo era jo, però no amb el mateix nom. Vestia una mena de roba estranya, com d'un altre època. En lloc del meu despatx, em trobava en una bòveda fosca i humida. Tenia entre les mans una massa enganxifosa i l'anava pastant. Al meu cantó , un noi grossot apilava els trossos que jo li donava i els posava al forn. El noi és deia Cisco i estava molt esverat.No parava de parlar sobre el perill que còrriem. Semblava evident que ens enxamparien en qualsevol moment.
M'explicava com la passada nit, el Comte d'Espanya havia fet penjar a tres ciutadans només perque varen criticar la seva dèria en perseguir revolucionaris.
Recordo que tot d'una es va obrir la porta i varen entrar uns oficials enfurismats que cridaven ; "a por ellos, son los revolucionarios!"
A partir d'aqui , les imatges es fan confuses, només recordo passar molt fred i gana, els plors del Cisco i la sensació esgarrifosa d'un perill irreversible.

De sobte, el soroll de la ràdio em torna a la realitat. Faig tard. Surto de casa, agafo el cotxe. En el primer semafor vermell, practico la dispersió mental; penso en les bajenades que he somiat. Jo, revolucionari, que sóc tan acollonit!.
"No se pas d'on hi tret aquesta història tan fosca i opressiva". Respiro tranquil, estem al segle XXI, en temps de democràcia. Ens beneficiem d'un govern autònom, gaudim del respecte i l'admiració dels nostres veïns, la nostra llengua es parla en tots els àmbits de la vida quotidiana. De fet, hem avançat tant que tenim a un president de la Generalitat andalús encaboriat en assolir la qualitat lingüistica pròpia de l'honorable càrrec. D'això se'n diu progrés històric!.

dilluns, 16 de març del 2009

Una confessió particular

-Digui!

- Montse, sóc jo la Mercè, com estas?

- Bé,.. què passa? com és que em truques tan tard?

- No res dona, tot bé. Només que estic sola, m’avorria i he pensat amb tu.

- I com és que estas sola? Que no hi és el Jacint?

- No. No hi és. Els dijous, sempre arriba cap a les 10. Es per coses de la feina, ja saps …el canvi de director, la crisi i tot això.

- Què vol dir tot això? Escolta, no serà pas que s’ha embolicat amb algú? Que a mi sempre m’ha donat mala espina, això de fer tants viatjets de negoci ¡

-No t’acceleris , que no va ben bé per aquí.

- Què vol dir “ ben bé”? A veure si t’aclares! Si era d’esperar ! Mira que jo ja li deia a la mare quan el vas conéixer; la Montse s’ha buscat un tio massa guapo. Tan presumit i primmirat…” És que ho portava escrit a la cara! És que tots són iguals!

-Montse! Vols parar i deixar-me parlar! Et truco per desfogar-me i encara em poses més nerviosa!

- Auh! Va! No dirè res més. Però fes-me cinc centims i no em facis patir més.

- Bé, t’ho explico en sintesi però no fiquis la cullerada fins que acabi.

Com ja t’he dit, i des de fa un mes, cada dijous, el Jacint arriba a les 10 de la nit I sempre que arriba esta exultant, carinyos, il.lusionat, atent.

De fet, em va explicar que tenia aquesta reunió setmanal perquè el nou director volia parlar amb tots els comercials i comprobar les xifres de vendes.

Tot bé fins aquí… però, …per casualitat, el dijous passat vaig trucar a l’oficina per avisar-lo que agafes les claus del parking perquè jo no les trovaba. Em va contestar la recepcionista i em va dir que aquelles hores mai no hi havia dingú a l’oficina exceptuant ella, és clar!. Em vaig esverar molt i vaig decidir que el següent dijous el seguiria. I així ho vaig fer.

El dijous en qüestió, em vaig esperar en una porteria fins que sortis i el vaig seguir .El Jacint va agafar el metro i va baixar a la Plaça Urquinaona.

Jo estava angoixadíssima. Pensava; ¡ara es trobarà amb la fulana de torn” Donsc saps què va fer? Va entrar en unes cabines XXX que hi ha darrera d’una tenda de roba. No m’ho podia creure!

- Ondia , Això si que és nou! . I tu què vas fer?

- Res no vaig tenir coratge de fer res .Vaig tornar a casa i el vaig esperar. Va venir radiant com cada dijous des de fa un mes. Varem sopar i no va parar de parlar de les vacances de l’estiu, de fer un soparet pel nostre aniversari, de comprar aquell sofa verd que tan m’agrada. I després va venir el millor nena, no saps pas la festa que varem tenir. Mare meva! Quina marxa!, quines voltes! Quines enroscades!

Semblava que estiguis en una peli americana. No t’ho creuries mai!

A l’endemà, abans de marxar a la feina, em va dir; Nena, mira que ens ho montem bé després de 30 anys! No creus? I em va donar un petonàs.

-I tu què vas dir?

- Doncs jo només vaig dir: - Jacint , mira que et senten bé les reunions dels dijous. Tant de bo t’haquessin canviat de director abans.!

dimarts, 20 de gener del 2009

LLUNA ATÀVICA














Lluna atàvica, deesa cruel, manipuladora capritxosa de les forces irracionals de l'ànima humana.
Les criatures del mal t'honoren ; els hi has donat la immortalitat a canvi d'una solitud extrema.
Vàmpirs, homes llop, morts vivents, tots ells t'obeeixen però no t'enganyis , en el fons només somien escapar del teu regne despiatat i reconquerir la seva condició humana.

dilluns, 17 de novembre del 2008

RESURRECTIO


Pensant en una poetessa que m'agradi us presento la Maria Mercè Marçal i el seu poema Resurrectio escrit entre el 1991 i el 1998. En aquest poema, l'autora pren com a tema principal el tractament de la pròpia mort assumida amb clarividència i des de la desolació.











RESURRECTIO


m'agenollo davant
el cos
impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d'on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença.


Maria Mercè Marçal

dimarts, 4 de novembre del 2008

UN POEMA DE PERE QUART

El conte de Sergi Pàmies sobre la mort dels pares enllaça amb el poema de Pere Quart "ossada meva".

Ossada meva

Vius en l'estreta tenebra
de la meva presència total
per serveis i matèries
també meus, jo mateix tot plegat.

Ossada meva,
que em sostens i em dissenyes,
encara no buida
ni estellosa o eixuta.
Riquesa minera
colgada en argila sucosa:
solidesa meva,
certitud invisible
en el sagrari del crani
i en la reixa del pit
(que en les mans i en els peus
es publica i detalla
tan útil i activa:
servil, sobretot en els passos);
i en l'anella central
on s'alberga i recolza
un misteri que dóna molt joc.

Ossada meva
no t'he vist i només et conec
per damunt el cuir i la polpa,
però em fio de tu i recalco
l'ànima mateixa
en aquest bastigi travat.
(T'he de dir que a vegades em sento
trist presoner de la teva duresa
farcida de cor i altres blans requisits).

Ossada meva,
quan la mort et despulla
de batecs, regadius i substàncies,
et refàs i reposes
llargament en la higiene penúltima.

Perquè tu dures més,
relíquia de vori sagrat gairebé,
darrera penyora de l´home
que ara sóc o aparenço.

Pere Quart