El carrer dels malsons

M'he despertat tot entresuat, amb un mal de cap intens. En venen a la memòria imatges inconnexes, llocs estranys, gent que no conec. Ha estat un malson, tinc l'estomac encongit i una sensació d'angoixa inexplicable.
Em dutxo i després d'un cafe, el meu cap comença a aclarir-se. Les visions nocturnes es van lligant.
Recordo que jo era jo, però no amb el mateix nom. Vestia una mena de roba estranya, com d'un altre època. En lloc del meu despatx, em trobava en una bòveda fosca i humida. Tenia entre les mans una massa enganxifosa i l'anava pastant. Al meu cantó , un noi grossot apilava els trossos que jo li donava i els posava al forn. El noi és deia Cisco i estava molt esverat.No parava de parlar sobre el perill que còrriem. Semblava evident que ens enxamparien en qualsevol moment.
M'explicava com la passada nit, el Comte d'Espanya havia fet penjar a tres ciutadans només perque varen criticar la seva dèria en perseguir revolucionaris.
Recordo que tot d'una es va obrir la porta i varen entrar uns oficials enfurismats que cridaven ; "a por ellos, son los revolucionarios!"
A partir d'aqui , les imatges es fan confuses, només recordo passar molt fred i gana, els plors del Cisco i la sensació esgarrifosa d'un perill irreversible.

De sobte, el soroll de la ràdio em torna a la realitat. Faig tard. Surto de casa, agafo el cotxe. En el primer semafor vermell, practico la dispersió mental; penso en les bajenades que he somiat. Jo, revolucionari, que sóc tan acollonit!.
"No se pas d'on hi tret aquesta història tan fosca i opressiva". Respiro tranquil, estem al segle XXI, en temps de democràcia. Ens beneficiem d'un govern autònom, gaudim del respecte i l'admiració dels nostres veïns, la nostra llengua es parla en tots els àmbits de la vida quotidiana. De fet, hem avançat tant que tenim a un president de la Generalitat andalús encaboriat en assolir la qualitat lingüistica pròpia de l'honorable càrrec. D'això se'n diu progrés històric!.

Una confessió particular

-Digui!

- Montse, sóc jo la Mercè, com estas?

- Bé,.. què passa? com és que em truques tan tard?

- No res dona, tot bé. Només que estic sola, m’avorria i he pensat amb tu.

- I com és que estas sola? Que no hi és el Jacint?

- No. No hi és. Els dijous, sempre arriba cap a les 10. Es per coses de la feina, ja saps …el canvi de director, la crisi i tot això.

- Què vol dir tot això? Escolta, no serà pas que s’ha embolicat amb algú? Que a mi sempre m’ha donat mala espina, això de fer tants viatjets de negoci ¡

-No t’acceleris , que no va ben bé per aquí.

- Què vol dir “ ben bé”? A veure si t’aclares! Si era d’esperar ! Mira que jo ja li deia a la mare quan el vas conéixer; “la Montse s’ha buscat un tio massa guapo. Tan presumit i primmirat…” És que ho portava escrit a la cara! És que tots són iguals!

-Montse! Vols parar i deixar-me parlar! Et truco per desfogar-me i encara em poses més nerviosa!

- Auh! Va! No dirè res més. Però fes-me cinc centims i no em facis patir més.

- Bé, t’ho explico en sintesi però no fiquis la cullerada fins que acabi.

Com ja t’he dit, i des de fa un mes, cada dijous, el Jacint arriba a les 10 de la nit I sempre que arriba esta exultant, carinyos, il.lusionat, atent.

De fet, em va explicar que tenia aquesta reunió setmanal perquè el nou director volia parlar amb tots els comercials i comprobar les xifres de vendes.

Tot bé fins aquí… però, …per casualitat, el dijous passat vaig trucar a l’oficina per avisar-lo que agafes les claus del parking perquè jo no les trovaba. Em va contestar la recepcionista i em va dir que aquelles hores mai no hi havia dingú a l’oficina exceptuant ella, és clar!. Em vaig esverar molt i vaig decidir que el següent dijous el seguiria. I així ho vaig fer.

El dijous en qüestió, em vaig esperar en una porteria fins que sortis i el vaig seguir .El Jacint va agafar el metro i va baixar a la Plaça Urquinaona.

Jo estava angoixadíssima. Pensava; ¡ara es trobarà amb la fulana de torn” Donsc saps què va fer? Va entrar en unes cabines XXX que hi ha darrera d’una tenda de roba. No m’ho podia creure!

- Ondia , Això si que és nou! . I tu què vas fer?

- Res no vaig tenir coratge de fer res .Vaig tornar a casa i el vaig esperar. Va venir radiant com cada dijous des de fa un mes. Varem sopar i no va parar de parlar de les vacances de l’estiu, de fer un soparet pel nostre aniversari, de comprar aquell sofa verd que tan m’agrada. I després va venir el millor nena, no saps pas la festa que varem tenir. Mare meva! Quina marxa!, quines voltes! Quines enroscades!

Semblava que estiguis en una peli americana. No t’ho creuries mai!

A l’endemà, abans de marxar a la feina, em va dir; Nena, mira que ens ho montem bé després de 30 anys! No creus? I em va donar un petonàs.

-I tu què vas dir?

- Doncs jo només vaig dir: - Jacint , mira que et senten bé les reunions dels dijous. Tant de bo t’haquessin canviat de director abans.!